Hola petita

Et trobo a faltar, crec que des de que vas marxar ja no em brillen els ulls com abans, crec que s'ha escapat una part de la meva infancia que encara necesitava viure i pot ser també han marxat algunes de les meves riatlles, que molts cops eren amb tu.
Però m'has deixat tanta força... Segueixo pensant que caminant pel Passeig ens veure'm i m'abraçaràs com sempre feies. M'agrada pensar que em mires, que m'escoltes quan et parlo, que em respons quan et dic bona nit i t'adorms amb mi, com tants cops que ens dormien juntes, sense pensar amb res més. I m'agrada pensar que et rius de mi quan m'entrebanco i intento somriure sempre, t'ho prometo.
Penso en tu cada dia i crec que sempre ho faré, perquè has marxat, però una part de tu s'ha quedat amb mi i no marxarà mai. Sé que estàs en cada passeig per Solsona, en cada nit de festa, que estàs al local amb nosaltres, rient i disfrutant de les nostres tonteries. Sé que hi ets i voldria veure't i abraçar-te molt fort, però et sento amb mi i no puc demanar més.
Veig el cel i la lluna més brillants, més forts, m'agrada sentir que ho fas tu, per mi, per veure'm somriure. Ho aconsegueixes bonica.
Gràcies per tot el que m'has donat, he aprés de tu, de la teva força, del riure que em contagiaves i que em contagies al recordar-te.
T'estimo petita, sempre, sempre, fins a la lluna i tornar.

http://www.youtube.com/watch?v=4NdPDnBm2hg

Dos quarts de nou

Laura mirava per la finestra, sentia la calor que es reflectia en la rialla dels nens que jugaven a la font i pensava que els raigs del Sol farien goig en el seu preciós vestit nou. Desitjava que els segons passessin ràpid, volia veure en Manel, trobava a faltar la mà forta d'ell junt la seva mentre passejaven.

Feia tres anys que la Laura havia tornat de Rússia, i feia tretze anys que hi havia hagut la guerra civil. Durant la guerra, Laura va marxar despedint-se dels seus pares amb llàgrimes als ulls. En aquell moment no hi pensava, distreta i enamorada, mirant els nens per la finestra, encara que sempre sentia aquella última carícia dels pares abans d'anar a dormir, tot hi que tenia 20 anys, no podia descansar bé si no els hi deia bona nit, amb l'esperança que en algun lloc de Barcelona ells també ho feien. Va tornar a Barcelona per trobar la seva família i al tocar el pany de la porta del que recordava casa seva, no obtenia resposta.

El timbre! Ja hi és, Laura nerviosa va baixar les escales i va somriure a en Manel. Ell li va agafar la mà amb timidesa i junts es van ficar a caminar, caminar sota el cel roig, era vespre, i sobre les flors que somreien a la primavera. Parlaven dels llibres que havien llegit, dels viatges d'en Manel per les muntanyes, de les ganes de viure de la Laura i de recórrer mil llocs i viure mil moments. De sobte, la Laura es para i agafa un rellotge de butxaca del terra parat a dos quarts de nou, no funcionava. Se'l va guardar sense donar-li importància.

El rellotge l'havia perdut en Jordi, se li va parar a dos quarts de nou en el mateix moment que va sentir que el cor ja no li bategava, era un home distret, amb mirada trista, que de tant en tant somreia perquè sentia un aire càlid d'esperança, la resta d'hores només sentia nostàlgia, la guerra li havia arravatat tot. En Jordi també passejava i anava decidit a l'Hostal de la Mireia, perquè de tant en tant, els pastissos d'allà li feien recordar olors passades, olors viscudes que portaven colors, que portaven amor i records. Però quan feia l'última mossegada tornava un altre cop cap baix, sospirant amb la mà al pit com si vulgues evitar sentir la tristesa.

La Laura i en Manel van decidir anar a l'hostal, es van seure tres taules al costat del Jordi, però no es van creuar les mirades.

La Laura ja no pensava en el rellotge, ni s'adonava qui la rodejava, en Manel li havia passat la mà amb delicadesa per la galta, per recollir-li el cabell i col·locar-li darrere l'orella, a la dolça jove se li havia parat el món.

El Jordi estava recolzat a la taula, deixant caure el pes del cap sobre les mans. Es va demanar un cafè, que la Mireia sense voler li va tirar a sobre, res li havia sortit bé i amb el cap baix va decidir a marxar.

Ja es tard, la Laura ha d'anar a casa abans de les nou i són casi dos quarts de nou. Surten del cafè i la Laura decideix demanar un taxi, el crida, i para el cotxe.

En Jordi nomes li faltava això, s'ha donat conte que no té el rellotge i buscant-lo se li han caigut cinc o sis monedes que agafa de la vorera tot sospirant.

En Manel s'ho repensa, veu que la Laura marxa i vol fer-li un petó, la crida. Ella es gira encuriosida i es troba amb els ulls blaus d'en Jordi, que ell al sentir el nom de Laura ha deixat caure un altre cop les monedes. Eren dos quarts de nou, com la hora que marcava el rellotge espatllat del Jordi, i en aquella hora perfecta l'home va somriure, perquè es va trobar amb els mateixos ulls que va despedir durant la guerra, però ara amb mirada de dona.

El rellotge, no se sap com, des de aquell moment, va seguir marcant l'hora, sempre, sempre més.