Laura
mirava per la finestra, sentia la calor que es reflectia en la rialla
dels nens que jugaven a la font i pensava que els raigs del Sol
farien goig en el seu preciós vestit nou. Desitjava que els segons
passessin ràpid, volia veure en Manel, trobava a faltar la mà forta
d'ell junt la seva mentre passejaven.
Feia
tres anys que la Laura havia tornat de Rússia, i feia tretze anys
que hi havia hagut la guerra civil. Durant la guerra, Laura va marxar
despedint-se dels seus pares amb llàgrimes als ulls. En aquell
moment no hi pensava, distreta i enamorada, mirant els nens per la
finestra, encara que sempre sentia aquella última carícia dels
pares abans d'anar a dormir, tot hi que tenia 20 anys, no podia
descansar bé si no els hi deia bona nit, amb l'esperança que en
algun lloc de Barcelona ells també ho feien. Va tornar a Barcelona
per trobar la seva família i al tocar el pany de la porta del que
recordava casa seva, no obtenia resposta.
El
timbre! Ja hi és, Laura nerviosa va baixar les escales i va somriure
a en Manel. Ell li va agafar la mà amb timidesa i junts es van ficar
a caminar, caminar sota el cel roig, era vespre, i sobre les flors
que somreien a la primavera. Parlaven dels llibres que havien llegit,
dels viatges d'en Manel per les muntanyes, de les ganes de viure de
la Laura i de recórrer mil llocs i viure mil moments. De sobte, la
Laura es para i agafa un rellotge de butxaca del terra parat a dos
quarts de nou, no funcionava. Se'l va guardar sense donar-li
importància.
El
rellotge l'havia perdut en Jordi, se li va parar a dos quarts de nou
en el mateix moment que va sentir que el cor ja no li bategava, era
un home distret, amb mirada trista, que de tant en tant somreia
perquè sentia un aire càlid d'esperança, la resta d'hores només
sentia nostàlgia, la guerra li havia arravatat tot. En Jordi també
passejava i anava decidit a l'Hostal de la Mireia, perquè de tant en
tant, els pastissos d'allà li feien recordar olors passades, olors
viscudes que portaven colors, que portaven amor i records. Però quan
feia l'última mossegada tornava un altre cop cap baix, sospirant amb
la mà al pit com si vulgues evitar sentir la tristesa.
La
Laura i en Manel van decidir anar a l'hostal, es van seure tres
taules al costat del Jordi, però no es van creuar les mirades.
La
Laura ja no pensava en el rellotge, ni s'adonava qui la rodejava, en
Manel li havia passat la mà amb delicadesa per la galta, per
recollir-li el cabell i col·locar-li darrere l'orella, a la dolça
jove se li havia parat el món.
El
Jordi estava recolzat a la taula, deixant caure el pes del cap sobre
les mans. Es va demanar un cafè, que la Mireia sense voler li va
tirar a sobre, res li havia sortit bé i amb el cap baix va decidir a
marxar.
Ja
es tard, la Laura ha d'anar a casa abans de les nou i són casi dos
quarts de nou. Surten del cafè i la Laura decideix demanar un taxi,
el crida, i para el cotxe.
En
Jordi nomes li faltava això, s'ha donat conte que no té el rellotge
i buscant-lo se li han caigut cinc o sis monedes que agafa de la
vorera tot sospirant.
En
Manel s'ho repensa, veu que la Laura marxa i vol fer-li un petó, la
crida. Ella es gira encuriosida i es troba amb els ulls blaus d'en
Jordi, que ell al sentir el nom de Laura ha deixat caure un altre cop
les monedes. Eren dos quarts de nou, com la hora que marcava el
rellotge espatllat del Jordi, i en aquella hora perfecta l'home va
somriure, perquè es va trobar amb els mateixos ulls que va despedir
durant la guerra, però ara amb mirada de dona.
El
rellotge, no se sap com, des de aquell moment, va seguir marcant
l'hora, sempre, sempre més.
